L’ocellet agraït

 

Concierto de aves (Frans Snyders)

Hi havia una vegada un ocellet molt feliç, que sempre cantava i somreia.

Per la nit, quan anava a dormir, sempre contemplava els estels i no comprenia res de res d’aquell espai tan immens. Tan sols notava que el seu petit cor s’omplia de felicitat i es dormia donant les gràcies... No sabia a qui, però donava les gràcies.

I cada dia, tot just el sol sortia, treia el cap, s’espolsava les ales i sortia a voltar món... I mira què n’era de bonic tot allò que veia.

Un bon dia, estava cantant tan content com sempre, dalt de la branca més alta del pi pinyoner que estava ben bé al mig del bosc d’on vivia, i se li va acostar un ocellet tot trist.

Per què cantes? - Li va preguntar l’ocellet trist.

Canto perquè estic feliç - Li va contestar l’ocellet cantaire.

I tu, per què estàs trist? - Li va preguntar l’ocellet cantaire a l’ocellet trist.

Doncs perquè no puc estar feliç, la mala sort sempre m’acompanya. Allà on vaig, ella ve darrera meu. Tot em surt malament. Tothom fuig del meu costat. No tinc amics... Però tu, què has d’entendre...? Tu sí que tens sort. - Va dir l’ocellet trist a l’ocellet cantaire... I va reprendre el vol sense donar temps a l’ocellet cantaire de dir ni paraula.

 L’ocellet cantaire va deixar de cantar, i va començar a volar per tot arreu per trobar a l’ocellet trist.

Per més voltes que donava, res de res. Ni rastre de l’ocellet trist. Enlloc l’havien vist.

L’ocellet cantaire va volar i volar i volar. Allà on anava, tothom li explicava les seves penúries. Poc a poc, l‘ocellet cantaire s’anava posant trist. Ja quasi no cantava i ja quasi no mirava els estels. Quan s’anava a dormir, el seu petit cor plorava desconsolat, i pensava i pensava i pensava, però res de res. No havia trobat resposta a res, i ara estava molt trist.

Què havia canviat? Abans estava content, l’acompanyaven els estels, els arbres, el sol, i a tots els animalets del bosc els considerava els seus amics... Però ara, havia vist de prop la tristesa. I com podia tornar a cantar enmig de tanta pena...?

Una nit, guaitant el cel com sempre havia fet, se li va encendre una llumeta, i com estava mig ensopit, va pensar que era un estel més. Però no, aquella llumeta no era una estel més. Què li estava passant? Sentia unes pessigolles sota les ales que feien sortir de la seva gola uns xiulets molt semblants als seus cants d’abans. Aquella llumeta era la seva força de viure, malgrat les penes, i va pensar: els estels surten, el sol treu el cap cada matí. I què carai... estava segur de que el seu cant qualsevol dia també podia fer feliç a qui l’escoltés.

I va poder tant l’alegria de viure de l’ocell, que reprenent el vol va tornar a sortir a buscar l’ocellet trist per oferir-li la seva amistat i compartir amb ell la seva alegria de viure.

Flor