Castells de Montserrat / 6 - "Castells de Muntanya Amunt"
EXCURSIÓ: "Castell Marro o Castell de Marganell - 11 de novembre del 2012
El castell Marro fou un antic castell del municipi de Marganell, al Bages, prop del monestir de Santa Cecília de Montserrat, al carenar que puja des del bosc de la Calcina vers Sant Jeroni. Documentat el 942 a través de la donació al monestir, del qual havia esdevingut un mas el 1330, pel comte Sunyer I de Barcelona, a instàncies de la seva muller Riquilda.
Actualment està desaparegut.
wikipedia |
Sense donar crèdit, sinó com a dada llegendària, anotarem que ja es parla del mas (Santa Cecília de Marganell) i castell de Marro, lloc d’emplaçament, l’any 719, en la lluita contra els moros, que se n’apoderaren el 730. La tradició diu també que el 22 de novembre de 797, Carlemagne guanyà una batalla i féu vot d’aixecar-hi un temple en honor de santa Cecília, per ésser-ne la seva diada, i ho donà a un dels seus capitans, anomenat Rudolf.
Pot afirmar-se gairebé sens dubte que al lloc que avui ocupa l’ex-monestir de Santa Cecília hi hagué la primera església de la muntanya.
Rudolf va vendre, l’any 871, als consorts Ainsulf i Druida, per cinc lliures d’òptima plata, el mas Marro i l’església de Santa Cecília que li era pervingut per donació de Carles Calb, rei de França.
L’any següent, 872, el matrimoni edificà un convent de benedictins en terres del castell Marro, que més tard enderrocaren els moros...
ERMITES I FONTS MONTSERRATINES P.B.C. –Pere Bosquets i Codorniu- Amics de Montserrat Editorial Montblanc, Granollers, 1967 |
A aquest fort (Castell Marro) el dia 15 de desembre de 1396 se celebrà la cerimònia de donar la investidura feudal del castell de la Guàrdia: “... el Prior del Monestir, Vicenç de Ribes, munta a la torre del castell de Montserrat. A la seva presència comparegué Joan de Prat, fill i hereu universal d’Ausbert de Prat, qui, en vida, havia obtingut del Monestir el castell de la Guàrdia en feu honrat. agenollat....
Llavors el Prior, Senyor del castell de la Guardia, s’alça, desembeinà una espasa i, nua, la lliurà a mans de Joan de Prat; era atorgar-li el feu de l’esmentat Castell amb tots els seus drets”.
www.poblesdecatalunya.cat |
Entre les torrenteres del canal de Les Coves i de la canal de la Llum (que cauen a plom des de les parets vertiginoses de Sant Jeroni i de l’Atalaia), a l’alçada de Santa Cecília, sobre el camí GR-4 hi ha una roca gairebé cilíndrica on estava, de ben segur, el castell Marro. Tan mateix, a peu del camí hi ha la “Font del Moro o de l´Heura”, el nom del qual identifica l’indret ja que Moro, és la derivació de Marro.
Per pujar al castell caldria emprar alguna de les vies d’escalada de “La Prohibitiva”,
Santa Cecília havia estat subjecta al monestir de Sant Cugat, depengué després de Ripoll i l’any 1504 fou incorporada a Santa Maria de Montserrat.
Les prestacions feudals de l’antic mas o castell Marro –del monestir de Santa Cecília- abastaven les esglésies de Marganell, Matadàs, Ambigans, Santa Maria del Camí i priorat de Paganell; censos a Manresa, Salelles, Terrassa, Piera, Pierola, Vallformosa, Olèrdola, Santa Maria dels Camps, Castelltallat, Campins, Falgars, Palautordera i Riells.
Llegendes:
Hom sap que cada castell té un tresor amagat; el castell Marro no n’és l’excepció.
El tresor del moro Mussa, qui senyorejava al Castell Marro, del Montserrat (el Bages), es vol, encantat i convertit en pedres a les coves del Salnitre, prop de Collbató.
Per fer-ho més complert parlarem de Dimoni que, dit sia de passada, té una paret, més que vertical, sospesa al buit, amb el seu nom -“La Paret del Diable”- just a sobre de l’emplaçament del desaparegut castell Marro.
Santa Cecília és titular del monestir montserratí situat on hi hagué l’emplaçament del castell de Marganell (El Bages).
Cecília era la dama del castell. El Diable en forma de cavaller - caçador, sorprès per la tempestat, va temptar-la, una nit de basarda que ell rebé hospitalitat al castell, en absència del senyor.
Confessem que ens falla l’alè per a repetir la faramalla imaginativa que fa desfilar, tard o d’hora, al suposat castell de Marganell, i ultra la bona Cecília i el bon Diable (perquè no hi ha dubte que com a diable era magnífic), un didot i el senyor del castell, qui, en arribar, convertí, per l’habitual tràmit de l’espasada al pit, la muller en cadàver, a l’instant que s’oïren esclafits diabòlics i el castell s’esbaldregà.
|
Llegendes de Castells catalans Pere Català i Roca R. Dalmau Editor |
En una ocasió (els moros) van reunir l’exèrcit més poderós que mai haguessin pogut aplegar.... Carlemany els va donar batalla grandiosa, la més gran que van sostenir moros i catalans, i, de diversos dies de dubte quant a qui fóra vencedor, .... Les forces que lluitaven pel triomf de la Creu estaven dividides en dos grans grups: un d’ells era devot de la santa Cecília, la festa de la qual s’escau el dia 22 de novembre. L’altre grup venerava santa Caterina, que celebra la festa tres dies més tard.
Com que els soldats que lluitaven amb el rei sabien que aquest tenia el costum de donar als llocs que conquerien el nom del sant del dia que guanyava la batalla, cada grup tenia interès que el combat fos decidit el dia de la seva preferència. Els devots de santa Caterina no lluitaven, per tant, amb prou braó per tal que la sort no s’escaigués el dia de santa Cecília, sinó uns quants dies més tard, o sia per santa Caterina.
Carlemany s’adonà del cas i els amonestà severament; els digué que tot bon cristià havia de posar màxim d’esforç per alliberar la terra del poder sarraí com més aviat millor. Era d’heretges no fer-ho així. Aquestes paraules van estimular les hosts, que, submises, lluitaren amb renovat coratge, i assoliren la victòria el dia de Santa Cecília.
|
ERMITES I FONTS MONTSERRATINES P.B.C. –Pere Bosquets i Codorniu-
Amics de Montserrat Editorial Montblanc, Granollers, 1967 |
I ara una llegenda més nostrada en la que el comte de Barcelona fa entrar en raó a un mal cavaller.
La veu popular també narra que el cavaller Guillem de Montserrat havia esdevingut senyor de la muntanya. Posseïa diversos castells, el millor anomenat Marro. L’hereu del seu patrimoni es deia Bernat, i un altre fill bord, barbut en extrem, que per aquest motiu l’ aplicaven el nom de Barba-roig, pel color del seu pèl.
En Bernat era benèvol i dòcil, en tant que el germà no podia contenir el seu ímpetu, amb tracte agre i dur de cor.
Constantment en baralles, l’enemistat arribà fins a l’extrem que Barba-roig amenaçà de mort al seu germà, que esporuguit, va fugir de casa.
Mort el cavaller Guillem, el fill bastard es feia senyor i amo i es lliurà al pillatge, en companyia d’un estol de malfactors que feien tremolar tothom de la rodalia, des de llur cau del castell Marro.
Passats alguns anys, un dia es presentà a la casa pairal el fill Bernat, amb la seva muller. El Barba-roig temé que el seu germà li reclamaria el patrimoni que, de dret, li pertanyia i decidí treure-se’l del davant, tant més quan li envejà sa muller.
Suprimit el bon Bernat, encarregà a un servent que preguntés a la vídua si estava disposada a casar-se amb el senyor del castell, cosa que refusà ella rodonament. Davant de tal negativa, fou tancada a la presó i, per un forat, li baixaven una ració de pa i aigua i li preguntaven si encara no consentia a ésser muller de Barba-roig, en cas negatiu l’empresonament continuaria.
El comte de Barcelona, cansat de les malifetes de Barba-roig decidí reprendre’l i li envià un emissari que el comminà a comparèixer en un breu termini de dies.
En desatendre el requeriment, cregué que se li preparava un temps de brega i que la dama li feia nosa, i decidí fer-la desaparèixer. Ordenà a un dels seus que se l’emportes prop d’un precipici que hi havia al costal del castell, i que donava al riu Llobregat i, ben lligada, l’estimbés cingle avall.
Al moment de caure, ella s’agafà fortament al criminal servidor i tots dos anaren a parar a les aigües que s’escolen pels plans veïns.
Barba-roig presencià l’escena des d’un merlot i malgrat la seva duresa, el fet el trasbalsà fortament, mentre que els companys de malifetes se’n mofaven i reien.
Al vespre les campanes del Monestir tocaven a morts i aquell toc el feria tristament i un dels més cruels, per burlar-se’n digué que havien portat al temple una parella caiguda al riu i que aleshores els cantaven l’ofici de difunts.
Cansat de córrer per la muntanya per tal de no sentir aquell toc fúnebre que el punxava com una espasa, el Barba-roig, atuït, caigué estès damunt la tomba del seu pare Guillem: estava commogut i penedit i demanà uns hàbits de frare, i es disposà a sortir per abandonar el castell i la vida miserable.
En obrir la porta trobà una colla de soldats, dirigits pel propi comte de Barcelona que anaven a apoderar-se’n. El Barba-roig es llençà als seus peus i li demanà perdó i li lliurà el castell, puix que havia decidit fer-se monjo.
El comte el perdonà i con va creure que el castell estava maleït, manà destruir-lo i al mateix lloc féu aixecar l’ermita de Sant Dimes en honor al bon lladre qui després de molts crims, es va convertir i va ésser clavat en la creu.
|
MONTSERRAT, La MUNTANYA dels MIL PICS P.B.C. –Pere Bosquets i Codorniu- Inèdit
|
Comentarios
Publicar un comentario