Castells de Montserrat / 6 - "Castells dels Cims"

 

         

CASTELL de MONTSERRAT, de MONTSIAT, o CASTELL del DIABLE

Substituït més ença per l’ermita de Sant Dimes 

Ens enfilem al cor de la muntanya, més amunt dels accessos rodats per pujar al Pla de la Trinitat i colgar-nos just a sobre del Monestir on hi havia el “Castell de Montserrat”.

S’alçava a 800 metres d’altitud.... El seu procés té més de llegenda que d’història, i sembla que data des de per allà l’any 700, puix que ja se’l cita amb anterioritat a l’any 888 quan Wifred va fer donació de Montserrat al monestir de Ripoll.
En època de la invasió napoleònica, la nit del 23 de juliol del 1811, l’ermità Maure Picanyol i d’amagat hi pujà la santa Imatge, amb els seus tresors i vestits i ho tapià al buit d’una escala, on restà ignorat de tothom, fins el dia 11 d’octubre, que fou baixat tot al destruït Monestir. En substitució de la imatge autèntica quedà al santuari una altre, que les tropes mutilaren, en saquejar el cenobi montserratí.    

MONTSERRAT, La MUNTANYA dels MIL PICS P.B.C. –Pere Bosquets i Codorniu-        Inèdit

    Estratègicament emplaçat al llom final de llevant, del serrat nord, Tebaida, en els primers temps, per allà el 719, s’alça el castell de Montsiat, Montserrat, o Marro (?), un dels quatre que guardaven la muntanya dels atacs que podien venir en aquella època.

Subsistí fins a la segona meitat del segle XV.

L’antic castell tenia dues torres i dos ponts de balança, i per la seva especial posició topogràfica sols comptava amb una entrada practicable a ponent, perquè a llevant i migdia “té uns grandíssims espantosos espadats i per això per aquestes bandes està lliure de noses que li privin la vista”.

Hi havia també una cisterna excavada a la roca.

El conjunt del castell era constituït per dos recintes, a més d’una talaia separada, en una roca que surt enfora de la cinglera (que s’escau damunt de l’edifici de Sant Josep).

L’ermita (Ermita de Sant Dimes), erigida damunt el rocam que arrecera el Monestir, a uns vuit-cents passos i a 800 metres d’altitud, des d’on es pujava per una escala de 106 graons,...    

ERMITES I FONTS MONTSERRATINES      P.B.C. –Pere Bosquets i Codorniu-  Amics de Montserrat         Editorial Montblanc, Granollers, 1967

    

        Dalt d’una gran roca que domina la Santa Casa (El Monestir) se conserven les runes d’antic castell anomenat Marro (?), que, en veritat, era del temps dels moros (segle IX). Els catalans el referen, i serví de quarter general als soldats que custodiaven aquell sant lloc.

    El castell, que en el segle XV li digueren de Montserrat, s’hi feia cap per dos camins. L’un estretet, voltava la roca per la vora del cingle amb perill d’estimbar-se. Quant al segon era el camí de les ermites, que, en arribar enfront de la roca on es construí la fortalesa, un pont de balança li donava entrada. 

ERMITES I FONTS MONTSERRATINES   P.B.C. –Pere Bosquets i Codorniu- Amics de Montserrat Editorial Montblanc, Granollers, 1967

           El nom canvia, comprensiblement, a Castell del Diable pel fet de ser un indret des del que els dimonis podien fàcilment llençar rocs al monestir, per tal d’espantar els monjos i enderrocar-lo.

 La roca del Diable

 

ERMITES I FONTS MONTSERRATINES    P.B.C. –Pere Bosquets i Codorniu-     Amics de Montserrat Editorial Montblanc, Granollers, 1967

           

Històries:

En temps de la primera guerra dels Remences (1462), immediata “Guerra Civil Catalana” entre els partidaris de Joan II i el Príncep Carles de Viana, el monestir s’implicà i els ermitans -preservadors d’inexpugnables rocams- patiren les cruels conseqüències.

(...).  Així doncs, amb poc compte que el capità tingués, resultava empresa inútil l’apoderar-se del castell de Montserrat.

En veure això, els soldats de Joan II, prengueren tots els ermitans i trameteren un missatger al capità de la fortalesa, que era parent de l’Abat, per dir-li que si no la lliurava, amb el Monestir, matarien els infeliços penitents.

Trist espectacle es presentà als ulls dels monjos l’endemà. Els cossos dels ermitans es bambolejaven penjats en les alzines properes i mostraven la fermesa dels capità Ferrer, el qual no cedí a l’amenaça. També sota el llisall de la torre del castell, es destacava en el blau del cel, la silueta immòbil del desgraciat missatger. 

ERMITES I FONTS MONTSERRATINES      P.B.C. –Pere Bosquets i Codorni Amics de Montserrat Editorial Montblanc, Granollers, 1967

            La “Guerra del Francès” passà per Montserrat com una “bèstia ferotge” doncs les tropes franceses s’abrandaren sobre els residents.

El gener de  1809 la tropa francesa envaí el Monestir. “Escolans i monjos s’escamparen per la muntanya. Els ermitans gaudiren aquella nit, cosa insòlita, d’amable i nombrosa companyia; cada ermità es convertí en un petit monestir”.

Retirades les tropes franceses per segona vegada el 31 d’octubre de 1811, el coronel anglès governador de la plaça de Montserrat, Eduard Green, s’entestà a fortificar l’antic castell de Sant Dimes.

En assabentar-se’n els contraris, el dia 28 de juliol de 1812 hi destacaren una columna de tropa. Des del pla de la trinitat canonejaren el fort de Green, i aquest es rendí al cap de dos dies. Era la tercera vegada que es presentava la tropa francesa al Monestir; aleshores quedaren incendiades totes les ermites i capelles. 

ERMITES I FONTS MONTSERRATINES    P.B.C. –Pere Bosquets i Codorniu- Amics de Montserrat Editorial Montblanc, Granollers, 1967

 Llegenda:

En aquest indret acabaren els seus dies el bandolers de la colla de “Els trenta” i del seu cabdill i Senyor del castell de Collbató, Beremond el Roig (llegenda coincident amb la de Barba-roig del castell Marro).

Aquesta colla recorria a cavall, sempre tapats de cara, pobles, llogarets, masies, comptant les sortides per robatoris, incendis, violacions i demés calamitats, desapareixent després de cada malifeta camins amunt de la muntanya, sense que mai ningú no pogués tenir esment del catau on s’entaforaven. (...)

  Prenent dels castells el de Montserrat com a centre de les seves correries, es juramentà amb gent sense escrúpols, llei ni pàtria, alarbs renegats quasi tots, i constituint-se en cap,  formà l’escamot titulat “Els trenta”.

En una de les coves immediates coneguda fins fa poc per cova del Castell acabà penitent els seus dies Beremond, El Roig (...).

Al costat de la capella es conserva encara mig enderrocat un tros de muralla, darreres despulles de l’antic castell de Montserrat, que avui s’anomena castell del Diable, en record de les malifetes dels seus antics moradors. 

ERMITES I FONTS MONTSERRATINES            P.B.C. –Pere Bosquets i Codorniu-  -Amics de Montserrat Editorial Montblanc, Granollers, 1967

           

CASTELL d’OTHGER, castell Otgari

El d’Othger, emplaçat pels nobles catalans l’any 712, al punt més alt ( a un miler de metres d’altitud) del serrat de Migdia, regió de Tebes, on després, anterior al 1400, es construí l’ermita de Santa Maria Magdalena. 

Des del pla del Monestir, al rengle que inicia la Gorra frígia, s’albiren quatre penyes semblants en alçaria. Segons interpretació popular, representen les quatre barres catalanes, emplaçades per la mateixa verge, com a símbol permanent de l’ensenya de la nostra terra. 

MONTSERRAT, “la muntanya dels mil pics”        Pere Bosquets i Codorniu   -Amics del Sol-       Manuscrit recollit per Núria Mas i Bosquets setembre, 2007

   Segons el llibre “De reformatione hujus monasteri” del 1042, aquesta ermita havia estat anteriorment el castell Othger, un dels que hom bastí per guardar la muntanya, per bé que sols pot deduir-se per les poques dades escrites que en resten, sense que s’hagi pogut precisar el lloc exacte,. Per aqueix motiu se la coneixia (a la ermita) també per ermita del Castell.

ERMITES I FONTS MONTSERRATINES  P.B.C. –Pere Bosquets i Codorniu- Amics de Montserrat – Amics del Sol - Editorial Montblanc, Granollers, 1967

   L’any 732, els musulmans són vençuts a Poitiers per Carlos Martel.

En Carlemany ocupa el Rosselló l’any 768.

Al 785, es ocupada Girona

Al 801, Lluís el pietós (fill de Carlemany) ocupa Barcelona.

- Diu la llegenda que...

Fou un noble gascó de nom Otger Cataló, qui en el segle VIIIª junt amb els “9 barons”: El Montcada, el baró de Pinós, els de Mataplana, Cervera, Alemany, Anglesola, Ribelles, Erill i el baró de Cervelló. formà un exèrcit de 25.000 homes per arrabassar als musulmans les terres del sur.

Aquell llegendari cavaller, que va morir en el setge d’Empúries, guanya els territoris de la `Marca hispànica i els hi donà el nom de “Catalunya Vella”. (el nom derivat del cognom del noble Ologuer).

Els territoris de la “Marca Hispànica” agrupen els comtats de Conflent, Rosselló, Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Besalú, Empúries, Osona, Girona i Barcelona i senyalen els seus límits en les fronteres naturals dels rius: Mig Segre, Llobregós i Gaià.

(En aquella “Catalunya Vella” els Pirineus no han estat mai una “Frontera” ).

Gregori d'Argáiz investigando en el archivo de Montserrat extrajo que existía un legendario caballero, llamado Othger Catazlon

El investigador encuentra tres escrituras del archivo de Montserrat que hablan del castillo de Othger.

La primera de ellas data del 1042: se refiere a una donación del obispo de Barcelona, Guislabert, a Joan Udalard.

La segunda data del 1211: en ella se establecen los límites de un territorio, quadra, de Guillem de Montserrat, en el que textualmente cita "per ipsum serradal de Castel Otger".

La tercera trata de una restitución, en 1215, hecha en favor de la Virgen de Montserrat en la que surge el "Castello Otger".    

www.naturayeducacion.com

     D’Otger, en sabem quelcom de llegendari que és part del mite del naixement de la Catalunya actual.

Considerant les dates, molt probablement, el castell fou bastit pels “sarrains”.

CASTELL de SANT JERONI 

    Aquest castell probablement no hagués existit, però alhora no seria improbable degut a la gran “talaia” de guaita privilegiada, a fi de comptes tampoc hi ha vestigis clars dels anteriors i, com és fàcil suposar, els carreus serviren per vestir les ermites.

“De dimensions reduïdes, bastida sòlidament per mor de les ventades, que en aquell paratge són constants i fortíssimes”  era la més alta i allunyada del Monestir: unes quatre mil sis-centes passes.

Tenia l’ermita (Sant Jeroni) un mirador que semblava una placeta o baluard, senyal d’haver estat algun temps talaia o castell.

L’ermita estava situada a 1.159 metres d’alçada, aproximadament on es construí el primer restaurant.

ERMITES I FONTS MONTSERRATINES  P.B.C. –Pere Bosquets i Codorniu-   Amics de Montserrat – Amics del Sol -  Editorial Montblanc, Granollers, 1967

  

Flor i Pep